Perquè Consumeixes Mc Donalds.

(Texto en Idioma Catalán)

5è Capítol: Predicción

  En aquest tema l’autor fa un incís sobre el que implica la racionalització en els negocis: la predictibilitat. En una societat racional les persones prefereixen saber amb què es trobarn en tot lloc i en tot moment, prefereixen saber que potser el Big Mac que es van a menjar no és d’una gran exquisitesa ni d’un gran sabor, però saben que serà igual que el que van menjar ahir i que serà igual que el que menjaran demà, o que serà igual que el que es menjaran en un Mcdonald’s de los Angeles o en un Mcdonald’s de París. És la seguretat de saber el que ens trobarem, la uniformitat, la no sorpresa i la comoditat el que, segons l’autor, és un dels quatre pilars en què es recolza la mcdonalització: la predictibilitat.

  L’autor també parla de lo predictibles que són tots els sistemes racionalitzats de la nostra societat actual i de com hi ha gent que valora aquesta no variació i uniformitat que porten a preveure exactament el que hem d’esperar d’un determinat producte o negoci. Exemples clars d’això serien la cadena d’hotels Holyday Inn, que decoren i donen els mateixos serveis a tots els hotels arreu de tot el món, els viatges organitzats que es fan on saps perfectament abans de començar cada jornada el que visitaràs i el que faràs, sense que tinguis gaire temps per fer el que tu vulguis, els grans càmpings, en els que abans la gent només demanava tenir una parcela al mig del bosc i un lavabo on poder fer les necessitats i on la gent anava per trobar-se en situacions imprevisibles, ara hi ha gent amb caravanes completament equipades com una casa perquè cap tipus d’imprevisió pugui alterar-los. I així podríem anar donant diferents exemples de la nostra vida quotidian que cada cop són més racionalitzats i cada cop ens donen més predictibilitat del que trobarem perquè sempre trobarem el mateix.

  A la pàgina 110 l’autor diu: “...los turistas norteamericanos, propensos a echar en falta los aspectos familiares, pueden ahora viajar lejos de su país consolándose al saber que es muy probable que puedan traspasar aquellos familiares arcos dorados.” En aquest fragment l’autor deixa veure d’una manera clara com la societat americana ha arribat a agafar l’hàbit de saber què es trobaran, de com la societat americana s’ha acomodat en aquesta posició de voler sempre el mateix i de la mateixa manera, la predicció (a que fa referència l’autor) que la gent vol del sistema racionalitzat en què viu. Per exemple, l’autor explica com en una cadena americana (Roy Rogers) feia dir sempre als seus empleats la mateixa salutació a tots els clients (“Qué hay, paisano?”) i feia dir també la mateixa frase per dir adéu (“feliz ruta”), i explica com aquest fet agradava als clients perquè sabien que sempre se’ls tractaria de la mateixa manera.

  Per aquests motius i molts altres exemples que ara no explicarem, l’autor afirma que “Las diferencias regionales y nacionales están desapareciendo de la comida norteamericana. Los alimentos de un barrio, ciudad o un estado se parecen y saben prácticamente igual que los de cualquier otro lugar...” . Això, aquesta búsqueda de la predicció, aquests sistemes completament racionalitzats que busquen la màxima eficiència amb els màxims beneficis i que porten a que tothom tingui el mateix producte o servei per igual amb la mínima diferència entre tals, és el que provoca aquest tipus de situacions on trobem que no hi ha lloc pels gustos personals, pels creatius o pels innovadors. I és un dels perills dels quals l’autor adverteix, ja que seguint les teories de Max Weber aquesta situació és la que ens porta al que ell anomenaria una “gàbia de ferro” o sigui, una societat on només pots seguir el camí marcat, una de les opcions que et donen, però mai sortir d’aquest camí, sempre has d’estar dintre de lo predictible.

  Com a punt i final del resum d’aquest capítol només comentar una frase que ens diu l’autor: “El enorme éxito de las películas de Spielberg se puede atribuir a nuestro deseo de que, algún día, en nuestras vidas (en las que todo es cada vez más monótono, más previsible) ocurra algo imprevisto, aunque sea terrorífico o amenazador”. És realment  aquesta predictibilitat el que vol la gent? Aquesta monotonia?El saber què ens trobarem a cada moment? Amb aquesta frase crec que l’autor ho posa en dubte i serà un dels temes que  comentarem en punts posteriors.

6è Capítol: Control

  En aquest capítol l’autor parla de la incertesa i la imprevisió de què són font les persones i de com els sistemes racionalitzats exerceixen control per intentar evitar-ho. Aquest control es porta a terme mitjançant la tecnologia i actualment ha arribat a un punt en el que les persones ja no poden causar més incerteses o imprevistos ja que no participen, almenys de manera directa, en el procés. És evident, però, que aquest no és l’únic objectiu de les tecnologies, ja que aquestes s’han aplicat al món laboral per més raons, com seria per exemple augmentar la productivitat, millorar la qualitat i rebaixar costos.

  L’autor parla de la industrialització que han patit certs sectors de la indústria de l’alimentació per exemple, les panificadores, les piscifactoríes o les granjes avícoles, en les quals s’ha perdut completament la idea del mestre artesà que elaborava ell mateix unes poques barres de pa de forma manual, o del pagès que tenia les seves gallines i només treia uns quants ous al dia... En comptes d’això ara trobem  que es produeix pa en grans quantitats industrials amb un sistema automatitzat en el que, els homes, hi intervenen de forma mínima i quan ho fan, és d’una manera estrictament controlada per la tecnologia. El mateix trobem en una piscifactoria o en una granja avícola, on es poden produïr grans quantitats d’aliment (peixos, ous...) amb un cost mínim i uns grans benficis gràcies a la tecnologia.

  Aquest mateix procés de control és el que s’aplica als restaurants de menjar ràpid. O sigui, cada màquina que hi ha serveix per controlar als empleats i poder donar uniformitat a tots els seus productes. Per exemple, la màquina de refrescos té la mida justa dels gots i sap quina quantitat exacte ha de posar. L’únic que ha de fer el “cambrer” és apretar un botó i esperar que la màquina empleni el got. El mateix passa amb la màquina de fer les patates fregides o la màquina registradora a l’hora de cobrar. I podem continuar parlant d’exemples d’aquest control mitjançant tecnologia en els supermercats o grans superfícies, en els que ara la persona que està a la caixa només ha de passar els productes per l’escànner, evitant que es pugui equivocar a l’hora de marcar un preu, però també rebaixant el nivell de qualificació requerit per aquest tipus de feina. El següent pas en aquest procés, segons l’autor, és el que ja s’està fent en alguns supermercats d’Estats Units, en el que és el mateix client el que fa la feina de caixer. O sigui, és ell mateix qui ha de passar el producte per l’escànner, treure el tiquet i anar a pagar. Una manera fàcil de controlar el client i abaratir costos traient un treballador de la caixa. A més, com ja hem fet referència al capítol 3, com més racionalitzat està tot, més feina es trasllada al client (El treball és més eficaç per qui?).

  L’autor explica com aquesta ansietat de control dels sistemes racionalitzats es veu en molts altres aspectes i negocis de la “nostra” societat, com per exemple tot el que té a veure amb el menjar precuinat o pel microones, en el que sen’s especifica clarament quanta estona s’ha d’escalfar o deixar dintre el microones o el forn aquest menjar, passant, els electrodomèstics, a tenir el control de decidir quan està a punt el menjar. També dóna altres exemples de la nostra vida quotidiana com per exemple, el control exhaustiu que es dona en els estudiants mitjançant certes tecnologies i programes que s’han de seguir al peu de la lletra (per reafirmar això, citem textualment una frase de l’autor: “... se tiende a formar alumnos sumisos y maleables; y desde el punto de vista del sistema educativo, muy a menudo, los estudiantes creativos e independientes son “sucios, caros y precisan mucho tiempo””.), del control cada cop més exhaustiu en el camp de la religió gràcies també a les noves tecnologies, del control exercit per la política...

  Finalment, George Ritzer, acaba el capítol fent referència als sistemes burocràtics. Per Ritzer, un sistema burocràtic és com un enorme conjunt de tecnologies i tècniques regulades per normes, guíes i disposicions d’una manera jeràrquica. O sigui, “el burócrata consumado pierde muy poco tiempo pensando qué debe hacerse; sencillamente sigue las normas, realiza el trebajo que le llega y lo pasa al siguiente nivel jerárquico.” D’aquesta manera i amb aquest sistema, es torna senzill poder tenir un control sobre la gent que treballa en aquests tipus de sistemes i, a la vegada, es torna senzill tenir també un control sobre els que ho utilitzen (ja que han de seguir les mateixes normes per obtenir el que necessiten d’aquests sistemes)? És d’alguna manera a la conclusió que arriba l’autor i la tendència que ell observa en la societat actual, on les persones no pensen, només segueixen unes normes al peu de la lletra i on tots els procediments són monótons i repetitius. Tendim cap a una societat burocratitzada, “mcdonalitzada”, tendim cap al que Weber va anomenar “la gàbia de ferro”.

Capítol 7: La irracionalidad de la racionalización.

  En aquest capítol l’autor parla principalment de les irracionalitats que presenten els sistemes racionalitzats. En termes generals ens referim a aquesta irracionalitat quan fem referència al conjunt d’etiquetes reduccionistes que apliquem a molts dels aspectes i dels efectes negatius de la mcdonalització. De manera més específica es pot acceptar la mcdonalització com un fenòmen que ens porta a la inficiència, la imprevisió, la falta de càlcul i la pèrdua de control. O sigui, els sistemes racionalitzats són sistemes no raonables: serveixen per negar la condició humana, la raó humana de la gent que treballa en ells i es serveix d’ells, ja que els sistemes racionals són sistemes deshumanitzadors.

  Per demostrar les irracionalitats d’aquests sistemes racionals, l’autor es basa principalment en la ineficàcia que aquests presenten, i ho fa en primer lloc situant-se en el que per ell és el màxim exponent dels sistemes racionals en la nostra societat actual: la cadena de restaurants Mcdonald’s. Per Ritzer, la ineficàcia d’aquest sistema es veu més clarament en les llargues cues que es solen formar davant les caixes registradores o en les cues de cotxes que trobem en els drive-through. Altres exemples d’aquesta ineficàcia serien els caixers automàtics, en els que veiem que hi ha les mateixes cues o més de les que hi havia quan ens atenia el senyor banquer i en la que resulta que ara som nosaltres el que hem de fer la feina (un ingrés, treure diners, fer dipòsits...) amb l’agreujant que en comptes de menys temps n’hi podem estar més!

  Ritzer anomena un altre autor (Cohen) que enumera tres irracionalitats que es desprenen d’aquests sistemes racionals: aquests sistemes NO són més barats, ens obliguen a realitzar un gran quantitat de treball NO remunerat i que a més a més, a vegades no només no són tan eficaços com ens havien dit, sino que són ineficaços.

  Una frase de l’autor que reflexa clarament aquesta idea és: “Aunque los seguidores de la mcdonalización pregonen su mayor eficacia, nunca nos dicen para quién es más eficaz un sistema así”. Per ilustrar més la idea podem donar una altra opinió d’un periodista del Washington Post que també surt al llibre explicant la seva vivència a Disney amb la seva familia. És sorprenent la quantitat de cues, de trajectes i de transports que ha de realitzar. I, per contrapartida, és sorprenent la quantitat de temps de “diversió” que varen obtenira a canvi: ben poca cosa en comparació amb el temps que varen invertir per anar a tot arreu.

  Per contrarrestar tots aquests punts negatius, l’autor creu que aquests tipus de restaurants  ofereixen diversió a canvi. O sigui, et donen un menú que en el fons és una piltrafa, però te’l donen empaquetat amb colors vius i alegres, amb paquetets divertits, figures de regal i sempre amb promocions especials. A més, la majoria de Mcdonald’s tenen parcs infantils perquè els nens hi puguin jugar i passar’s-ho bé. Però si observem bé , veiem que el sistema mcdonald’s en realitat nega la condició humana i crea mals hàbits alimentaris. Per exemple, el personal que hi ha treballant en un d’aquests restaurants canvia un 300% a l’any (o sigui, el que fregeix les patates,per exemple, canvia 3 cops cada any) i la relació que s’estableix entre client i “cambrer” és pràcticament nula (el noi que està darrera la caixa diu i fa el que li han dit que digui i faci sense sortir-se dels paràmetres establerts per l’empresa). Els mals hàbits alimentaris es troben en qualsevol cosa que hi demanem; qualsevol menú que demanem té un alt contingut calòric (més de 1000 en alguns casos), de grasses, colesterol, sal i sucre. ¿És estrany que la població americana tingui problemes d’obesitat, elebada pressió sangínea, diabetis...i que per altra banda, degut al culte que tenen a aquesta entitat i a l’asiduitat amb què van a aquests llocs, no sàpiguen i no vulguin saber que hi ha dietes més sanes o més bones?

  Aquesta falta de diversitat, de deshumanització que l’autor veu en el Mcdonald’s, també veu com es trasllada a altres tipus de feines, de productes i de negocis: Walt Disney, les empreses que et prometen perdre pes ràpidament (Nutry System), l’assistència mèdica en cadena, les universitats actuals americanes...

Capítol 8: La jaula de hierro de la Mcdonalización.

  En aquest capítol l’autor ens intenta fer veure què és el que ens porta cap a la “gàbia de ferro de la Mcdonalització” i què pot comportar estar dins d’aquesta gàbia. En primer lloc hem de tenir en compte tres factors als quals donem molta importància en la nostra societat actual: els factors econòmics o interessos materials, la nostra societat actual ha creat uns valors i Mcdonald’s se’ls ha fet com a seus (barat, gran quantitat, ràpid, eficaç...) i per últim, ens trobem en una societat dinàmica, amb presses i constant moviment i canvis de valors.